divendres, 19 de juny del 2009

Estudiar periodisme

Només em falten dues assignatures per acabar la carrera de Periodisme i des de fa temps, sobretot aquest últim any, que em volta pel cap que potser aquests anys he estat perdent el temps. La situació de crisi global i els nivells de desocupació m’han fet reflexionar molt sobre el meu futur i plantejar-me si estudiar periodisme ha estat un encert. Però després de molt pensar i consultar les opcions que em donarà la llicenciatura, he arribat a la conclusió de que sí, estudiar periodisme va ser una bona decisió.

Tots sabem que per a exercir com a metge és imprescindible haver estudiat i aprovat la carrera de Medicina, el mateix passa amb els advocats, no poden exercir com a tal si no tenen el títol. En el cas del Periodisme no és així, no hi ha cap llei que obligui als professionals del món periodístic a treure’s la llicenciatura.

Tot i això, segons el Llibre Blanc del Col·legi de Periodistes de Catalunya, a 8 de cada 10 ofertes de feina relacionades amb la professió periodística demanen la Llicenciatura en Periodisme com a requisit indispensable per a poder optar al lloc de treball. Si a aquesta dada afegim, també segons el Llibre Blanc, que del total de persones que treballen com a  periodistes el 92% està llicenciat en Periodisme, la conclusió és clara: la Llicenciatura és una eina molt important a l’hora d’exercir la professió.

Tot I l’evidència d’aquesta conclusió, sobre el terreny es confirma la premisa al consultar dos llocs web líders en recerca de feina. En el 90% de les ofertes destinades als mitjans de comunicació (premsa, radio i televisió), així com Internet i departaments de comunicació de les empreses exigeixen la Llicenciatura en Periodisme per optar a la plaça.

En conclusió, d’una banda els mitjans de comunicació busquen llicenciats en Periodisme que s’incorporin al món laboral i d’altra banda els llicenciats en Periodisme cerquen una feina en aquest món. Són duees realitats que es complementen.

Per tant, estudiar Periodisme, llicenciar-se en Periodisme, serveix per a treballar com a periodista.

 

Susana López 

El país dels gats més polits

El text objecte de l’anàlisi el signa Vicent Sanchis i es publica diumenge dia 2 de novembre de 2008 al diari Avui. Pel que fa al context històric, el text s’ha d’emmarcar com a resposta d’una portada del diari ABC apareguda a finals d’octubre, en la qual s’informa que el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, ha encarregat unes millores pel seu cotxe oficial valorades en 9.276 euros. 

El text de Vicent Sanchis és un article d’opinió, emmarcat en una secció que duu per nom “En defensa pròpia”. El títol de l’article és “El país dels gats més polits” i fa referència a l’expressió de caire popular que assegura que “qui no té feina pentina el gat”. L’autor titula així l’article perquè considera que al món (i a Catalunya) hi ha problemes més importants que el que genera aquesta polseguera mediàtica. La primera part del text és descriptiva i s’organitza, pel que fa als fets que s’hi descriuen, cronològicament. Després d’una introducció amb fortes dosis d’ironia, l’autor passa a descriure els fets que ja esmentats en l’apartat precedent. Per vestir el text, Sanchis utilitza algunes semblances entre els fets descrits i d’altres ocorreguts als EUA, on la candidata a la vicepresidència pel Partit Republicà, Sarah Palin, va haver de demanar excuses després de gastar-se 120.000 euros del partit en roba i perruqueries

Un cop superada una primera fase descriptiva, l’autor enceta la fase argumentativa per analitzar les conseqüències derivades de la informació apareguda a ABC. En aquesta fase, Sanchis defensa el dret de Benach a invertir diners en estris que pugui necessitar en l’exercici del seu càrrec i critica l’actitud d’Iniciativa i d’Esquerra, que no van defensar, diu, el President del Parlament. A més, l’autor critica també l’actitud de Benach, que va demanar disculpes i va ordenar retirar aquestes millores. Abans de passar a la fase final, Sanchis admet que, d’entre les moltes coses que han de canviar a món, una d’elles és la manera de gestionar els recursos per part dels polítics. En aquest punt, l’autor admet part dels arguments del contrincant. Ho fa, però, just abans de tancar l’article amb les seves conclusions. Aquest és un bon recurs perquè confereix credibilitat i allunya, com a mínim a nivell estètic, de posicions extremistes.

 Abans de cloure el text, Sanchis adverteix el lector de les veritables intencions del diari ABC, ja que les considera claus a l’hora d’entendre el conjunt del fets. Segons diu, les informacions aparegudes al diari madrileny eren un parany, en el qual tots hi hem caigut “de quatre grapes”. Per acabar i a mode de conclusió, l’autor fa un senzill sil·logisme per criticar l’actitud d’ABC: si aquest considera inacceptable la despesa de Benach, els contribuents catalans podrien considerar inacceptable haver de pagar el pinso dels cérvols del bosc del Palacio de la Zarzuela, residència de la família reial espanyola. Per acabar, càrrega d’ironia: “Es tracta (els cérvols) d’una espècie en perill d’extinció?”.

 Identificació de l‘ethos

Com hem vist abastament, els actors principals d’aquest text són ells (ABC, visió centralista i espanyolista) i nosaltres (Avui, visió catalanista). Hi intervenen principalment el diari ABC (i el ressò dels seus mitjans afins) i el President Benach, tot i que hi ha altres elements secundaris que serveixen per revestir la seva argumentació: ICV, ERC, Sarah Palin, etcètera. L’autor s’implica en el conflicte, defensant (no sense crítica) Ernest Benach. De fet, més que el propi Benach, l’autor defensa la institució que representa.

Sanchis només inclou el nosaltres en un parell de situacions. La més rellevant és la primera, tot just a la línia 4, quan diu “som el país dels gats mes polits”. El text acaba de començar i l’autor s’inclou en un dels dos grups socials en discòrdia (els catalans “som”) per primer i darrer cop. Després, el text té voluntat argumentativa i descriptiva i busca l’emoció del lector no a través del nosaltres, sinó a través d’uns fets que per si sols ja haurien d’emocionar, en aquest cas emprenyar, els catalans.  

 En cap cas, Sanchis remet l’autoria de l’enunciat a algú altre. Després d’una breu introducció que justifica el títol de l’article, l’autor descriu allò que ha passat, evidentment des del seu punt de vista. Com hem vist abans, l’autor s’inclou dins d’una de les dues parts, però no posa en boca de ningú altre allò que diu. Pel que fa a la identificació, l’autor reprodueix allò que els diferents actors han dit o fet, esmentant-ne l’autoria. Tot i així, és cert que Sanchis “surt” del grup social on s’ha inclòs al principi just al tancament del text; no diu “per què els catalans hem de pagar el pinso...?”, sinó “per què els contribuents catalans han de pagar...?”.  

El fet que l’autor de d‘aquest article sigui Vicent Sanchis no és casual. Com hem vist abans, Sanchis és un professional amb una carrera llarga i sòlida i és abastament conegut pels lectors de l’Avui atesa la seva condició de director del diari durant molts anys.  

 Identificació del pathos

Per entendre a qui s’adreça l’article cal tenir molt clar quin és el target del diari Avui, ja que aquest té un perfil molt marcat. En primer lloc, es tracta d’un públic força reduït, ja que és el un dels diaris amb menys tirada de Catalunya. A més, cal tenir en compte el fet que s’escriu íntegrament en català, motiu que elimina més de la meitat dels habitants de Catalunya, que mai consumeixen mitjans de comunicació en llengua catalana. En aquest apartat, hi juga un paper important pel que fa al context de distribució el fort retrocés de l’ús social del català. Per altra banda, el lector tipus del diari és una persona catalanoparlant de 30 anys en amunt, de cert nivell cultural i amb tendències polítiques de caire catalanista, si bé no necessàriament amb posicionaments independentistes (tot i que molts ho poden ser). Tenint en compte aquest perfil, és evident que la cosmovisió del lector tipus de l’Avui té el seu punt central en la idea de nació catalana, entesa com un ens autònom desvinculat de l’estat espanyol i amb trets diferencials que cal protegir i potenciar.

 Evidentment l’autor té molt present en tot moment el target a qui s’adreça. De fet, podríem dir que la majoria de persones que compren aquest diari esperen un article d’aquest tipus. Segons demostren varies teories de la comunicació, són les motivacions sociopolítiques d’una persona allò que les impulsa a consumir determinats mitjans de comunicació, i no a la inversa. És a dir, que hom compra l’Avui per què té una determinada cosmovisió, i no adquireix aquesta cosmovisió a partir de la lectura d’aquest diari, sinó que a través seu la confirma. Per tant, l’autor adequa els usos lingüístics amb la finalitat d’arribar al seu públic. El títol n’és un clar exemple, ja que fa referència a la cultura popular catalana. Durant la introducció, a més, l’autor s’inclou en el grup social del lector (“Som el país dels gats més polits”). Durant tot l’article, l’autor “nodreix” el lector d’arguments per defensar les institucions catalanes en aquest cas concret, personificades ara en la persona d’Ernest Benach. Tot i així, l’autor també sap que alguns lectors poden sentir-se igualment ofesos per la despesa de Benach tot i defensar-ne la seva legitimitat. També per a aquests hi ha principi de cooperació, ja que Sanchis reconeix que els polítics (tots ells) han de fer una reflexió per adequar els seus costums als nous temps de greu crisi financera. El clímax emocional del text es concentra a les darreres línies. És allà on Sanchis fa una pregunta retòrica carregada d’ideologia: “per què els contribuents catalans han de pagar el pinso dels cérvols del bosc de la Zarzuela?”. I tanca amb una pregunta igualment ideològica però que deixa la ironia per fregar el sarcasme: “Es tracta d’una espècie en perill d’extinció?”. Evidentment, Sanchis està qüestionant quelcom més que l’obligatorietat de pagar el pinso a través dels impostos recaptats per l’estat espanyol; està qüestionant subtilment la mateixa existència de la família reial com a institució, venint a dir que si el manteniment d’un parlament democràtic pot ser una despesa innecessària, més ho és encara la d’una institució antidemocràtica que costa molts diners i que té una funció simplement representativa.

 En resum, podríem dir que el text és una resposta en forma de xàfec a tota una tempesta mediàtica que va ser molt intensa i que va durar molts dies. Es podria dir fins i tot que l’article ve a ser un bàlsam que alleuja la coïssor del català emprenyat. Com sol passar en aquest país, poca cosa més que el dret a la rabieta.

Arguments

 

El text  té dos arguments dominants. Un, que els catalans ens preocupem de coses poc importants i dos, és legítim que el president del Parlament gasti els recursos que cregui necessaris per a desenvolupar la seva tasca de govern.

 

El primer argument el desenvolupa, en primer lloc, amb el títol i posterior explicació del mateix. “Qui no té feina pentina el gat” és una expressió popular que ve a dir que qui no té feina dedica el temps a coses poc importants. Quan l’autor diu “som el país dels gats més polits” està afirmant que aquí, més que en qualsevol altre lloc, donem importància a tonteries, teoria que emfatitza emprant la frase “a Catalunya no en queda cap [gat] que no s’hagi fet la permanent i fins i tot les ungles”. Fent referència a aquesta a aquest problema nacional, Sanchis escriu que el cas Benach va ocupar “sobradament i sobtadament” l’atenció dels mitjans, caient en una contradicció ja que, si és habitual aquest comportament al nostre país, no li haurien de sobtar les conseqüències que va portar la publicació de la noticia. 

 

En varies ocasions, Sanchis utilitza la comparació del fet publicat pel diari Abc amb altres casos de major magnitud per restar importància a la despesa de Benach. Un exemple és la següent sentencia: “mentre el món mira de solucionar la crisi econòmica global, aquí la gran polèmica es centra en les despeses del president del Parlament”. Compara la gran preocupació de 6.000 milions i la nimietat amb que perden el temps 7 milions de persones, afegint per a remarcar encara més la seva posició: “com si a l’humanitat no s’hi cogués res de més important”. A continuació diu: “cap originalitat”, reiterant l’interés habitual dels catalanas per temes sense importància. Continua restant rellevància al fet, comparant els 9276 euros amb els 120000 que va gastar Sarah Palin “en uns conceptes tant poc èpics com vestuari I perruqueria electoral”, menyspreant de pas la finalitat de la gran quantitat gastada per l’excandidata republicana per tal d’afavorir la justificació de la despesa de Benach. Ressalta també amb ironia la proporcionalitat entre una quantitat I l’altra, comparant els complements pel cotxe d’Ernest Benach amb el condicionament d’un coet supersònic per part de Palin.

 

A més, l’autor recorda el cas de Pilar Miró i com una actitud similar va deixar molt tocada la seva carrera dient que “a vegades un detall més o menys escabrós pot desencadenar la tragèdia”. Recordem que Miró va acabar dimitint pel escàndol que va provocar una noticia que afirmava que havia comprat un vestit, per assistir a una presentació oficial, amb diners del pressupost de RTVE. Utilitzant el terme detall absol de l’acusació a Pilar Miró i, per associació, al president del Parlament.

 

Vicent Sanchis continua en la mateixa línia afirmant que  “actituds molt més lesives per al tresor públic passen desapercebudes. Tot depèn dels protagonistes, del context polític,, de l’actitud del govern o de l’oposició I dels interessos puntuals dels mitjans de comunicació”. Afirma així que aquest tema i no un altre va sortir a la llum I se li va donar molt ressò per certs interessos,  però ho fa sense citar cap d’aquestes presumptes actituds lesives per al tresor públic.

 

L’autor vol deixar clar perquè, si és una qüestió poc important, s’ha fet tant gran la bola. A més de parlar dels interessos de certs mitjans de comunicació de Madrid per qüestionar la legitimitat del Parlament de Catalunya, subratlla la actitud de Iniciativa per Catalunya, socis d’ ERC en el tripartit, amb la frase: “Iniciativa a aprofitat per estendre en públic els draps que embruta amb Esquerra” I la cadena d’errors del Govern, una vegada més sense citar cap d’aquests errors.

 

D’altra banda, l’autor defensa la legitimitat de Benach per utilitzar els recursos que cregui necessaris per desenvolupar la seva tasca al govern a l’hora que critica la seva actitud en demanar disculpes I retirar els complements del cotxe oficial. Tornant amb el cas Palin, confronta l’actitud de Benach “que es va creure en l’obligació de rectificar” calificant la decisió de greu error, amb la “lacònica” nota dels republicans dient que no han de donar explicacions sobre les despeses del seu partit.

 

L’autor fa concessions en afirmar que “n’hi deu haver que se’n sentirà molt més ofès davant del model d’automòbil que correspon al rang: un Audi A8” i apuntant que la classe política ha se ser coherent amb els temps de crisi que patim. Però després remata la seva argumentació en favor de Benach amb la frase: “uns complements només són això: uns complements. I si són justificables, són defensables. I la resta pot ser demagògia feridora”, es a dir, ens volen fer mal des de for a i no hem de caure al parany. Menció a part mereix una menció a part la paraula “només”, ja que reitera amb ella la poca importància de la qüestió que va aixecar tanta polseguera.

 

Amb aquest article, Vicent Sanchis ens vol fer veure que ens volen atacar des de fora, fer que ens barallem entre nosaltres i que em hem caigut a la trampa. Potser si, però que el motiu real de l’Abc per treure aquest tema sigui crear mala maror a Catalunya, no es incompatible amb que el tema que destapa la noticia sigui un escàndol. 


Susana López 

dimecres, 20 de maig del 2009

Curtmetratge DiBa



Aquí us deixo amb el curt! A veure què us sembla, tant el rodatge com la veu femenina, jeje!
Si teniu un momentet d'aquests avorrits i/o buits, o de fer el piti, mireu la historieta de love between zombies i si us fa el pes, voteu aquí -sota la pantalleta del vídeo: introduiu el email i després confirmeu a través del correu que us enviaran ;)-. Son tres minutets que a nosaltres ens van costar 3 dies sense dormir! xD

Moltíssimes gràcies!
Muac*

diumenge, 26 d’abril del 2009

Dimarts no podré portar pastís!!!!!!

Hola a tots!!!!!!

Dimarts passat vaig comentar que el proper dia 28 d'abril portaria un pastís a classe, però aquest dimarts no podrà ser, de fet no sé si podré anar-hi. Però em comprometo que un altre dimarts porto el pastís que us vaig prometre.

Petons,

Alícia

dimarts, 14 d’abril del 2009

Propera Classe: 21 d'abril. IMPORTANT!!!

IMPORTANT!!!

La propera classe de Discurs Persuasiu serà el dimarts 21 d'abril. Com sempre al seminari 4.

S'ha de portar un discurs curt (entre 1' i 5') sobre el tema que es vulgui i fet per un mateix. S'haurà d'exposar a la classe.

També és important que la gent que no s'hagi apuntat per exposar el discurs llarg ho faci el més aviat possible.

dimarts, 31 de març del 2009

Propera Classe: 14 d'abril. IMPORTANT!!!

IMPORTANT!!!

La propera classe de Discurs Persuasiu serà el dimarts 14 d'abril. Com sempre al seminari 4.

S'ha de portar un discurs curt (entorn als 5') sobre el tema que es vulgui. S'haurà d'exposar a la classe.

També és important que la gent que no s'hagi apuntat per exposar el discurs llarg ho faci el més aviat possible.

Bona Santa Setmana!!!

No a la LEC, no a Bolonya

Hey!

Perdoneu, he estat bastant liada entre feines de mitja jornada per la tarda, un viatget a Madrid i un petit accident familiar. Tot bé, però no he pogut venir a classe. Tot i així, he tingut temps per "viure" i al·lucinar amb el que va passar en la desocupació de La Central i les posteriors conseqüències. Vaig anar a la vaga del dijous següent, la "oficial" de les 12h del matí, a veure què passava (amb una sensació de entre mitja curiositat i mitja por del que poden arribar a transformar-se els dos bàndols) i un noi em va donar un folletó amb aquest titol "No a la LEC, no a Bolonya". No sóc partidaria del que diuen en ell, però és d'aquelles coses que, no saps perquè, te'l llegeixes sencer. Té punts molt interessants, arguments molt encesos y reflecteix perfectament el que pot arribar a reivindicar-se en una manifestació. Està en contra de Bolonya, sí, però també en contra del Govern, dels rectors, de la LEC, de la crisi, de la política en general, de l'indepèndencia i llibertat,... No ho sé, el vaig trobar excessiu, però al mateix me'l vaig imaginar pronunciat per una espècie de líder d'aquesta macroprotesta i deu ni do.
Bé, a banda d'això també el poso perquè és un tema "actual", que ens afecta a tots en certa mesura (ja sigui per vagues, per punts de vista o per indignació) i del que suposo tots en tindrem una opinió. Estaria bé parlar-ne ;)


Allà va:


No a Bolonya, No a la LEC! Dídac Ramírez, Joan Saura, Josep Huguet dimissió immediata!
Miércoles, 18 de Marzo de 2009

Avui a les cinc del matí mentre els i les estudiants dormien els Mossos d'Esquadra, a petició del rector de la UB Dídac Ramirez i dirigits pel Conseller d’Interior, Joan Saura, han desallotjat les persones que es trobaven al rectorat de la UB. El desallotjament s’ha dut a terme sense avís previ i de forma molt violenta. Alguns dels i les estudiants que s’han resistit estan acusats de desobediència civil i els hi pot costar entre 6 mesos i 3 anys de presó. Com a resposta a això a les 12 del migdia s’ha fet una concentració de suport amb més de 2.000 persones. Els Mossos d’Esquadra han tornat a carregar encara amb més força dispersant la manifestació i deixant a diversos ferits i contusionats. Aquest desallotjament i posterior càrrega forma part d’una repressió més generalitzada cap al moviment estudiantil i cap als moviments socials en general. El desallotjament de la UPF la setmana passada o la càrrega dels Mossos d’Esquadra a la UAB l’any passat son proves d’aquest augment de la repressió.

El rectorat ocupat de la UB s’havia convertit en un símbol no només del moviment contra el Pla Bolonya sinó en un focus de resistència recolzat per molts moviments socials de Barcelona. A més el rectorat ocupat significava, com es reivindicava des del moviment estudiantil, una via de diàleg amb els estaments de la universitat per obrir un debat real sobre l’aplicació del Pla Bolonya. Recordem que fa poc menys d’un mes els i les estudiants de la UB van decidir en referèndum, amb un 93% a favor, aturar l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior i començar un debat. Un cop més les autoritats universitàries, amb Dídac Ramírez al capdavant, no només van ignorar els i les estudiants sinó que ara intenten acabar amb qualsevol mena de resistència als plans del Govern de privatitzar i implementar les polítiques neoliberals a la universitat.

Amb totes aquestes accions queda clar que tan el moviment estudiantil com els moviments socials estan creant amb les seves accions i protestes un problema polític al Govern d’Entesa que no poden continuar tolerant i que la única forma en que poden acabar amb ell és a través de la repressió més brutal. Els responsable directa de la repressió contra la tancada al rectorat de la UB és Dídac Ramirez, però alhora els responsables polítics d’aquesta situació son Josep Huguet, Conseller d’Universitats i membre d’ERC i el Conseller d’Interior, Joan Saura, membre d’IC-V. Sent més flagrant si cap la participació d’aquest últim ja fa temps en la repressió contra els moviments socials i de treballadors, per la seva contradicció evident entre el seu discurs “progressista” i a les seves pràctiques repressores i social-liberals.

I es que el Govern d’Entesa no es pot continuar permeten el luxe de tenir un debat públic i obert sobre el procés de Bolonya –que es el que reclamaven els i les estudiants. Saben que aquest procés no és res més que l’aplicació de més polítiques neoliberals, en aquest cas en l’àmbit educatiu, i que en el context de crisi en el que ens trobem han d’assegurar a les empreses i al mercat el màxim benefici possible. L’ensenyament i la universitat s’han convertit en una mercaderia més d’on en volen treure el màxim benefici. Però no és l’únic atac cap a l’ensenyament públic i de qualitat. L’aplicació de la LEC també forma part d’aquestes atacs i de el intent del Govern tripartir de pressionar als i les treballadores del sector per extreure’n més profit.

Davant de tot això, ara més que mai, els i les estudiants i els i les treballadores han d’entendre que un atac contra un d’aquest sectors és un atac directa contra tots i totes i que qualsevol derrota d’aquestes lluites contra la privatització de l’ensenyament, és una derrota de tots i totes. Primer a estat el moviment estudiantil, després seran els i les treballadores. Però més enllà d’això els moviments socials, i en aquest cas el moviment estudiantil, necessita unir-se en la lluita amb els i les treballadores. Davant la crisi econòmica els atacs contra tots els sectors creixeran cada dia, i només la solidaritat i la unió de les lluites des de la base els podrà aturar.

Per això la lluita contra Bolonya, però també la resta de les lluites, han de continuar amb més força que mai i entendre que la unió de totes elles serà el que ens donarà la força per vèncer. Alhora cal continuar plantejant respostes polítiques contra la privatització de l’ensenyament i crear, encara més si cal, un problema polític més gran del que tenen ara mateix. Sense deixar de mostrar la solidaritat activa amb tots i totes els reprimits i detinguts, cal també no caure en la trampa de la repressió i continuar lluitant amb demandes polítiques com s’ha estat fent fins ara, que sens dubte és el que fa més mal a un Govern que fa temps que ha declarat la guerra a qualsevol moviment d’oposició a les seves polítiques social-liberals.

Des d’En lluita ens unim al moviment estudiantil, als moviments socials i al moviment dels i les treballadores per participar activament des de la base i des de la unitat –creant sinèrgies– amb la resta de forces en una resposta al carrer, a les aules i als llocs de treball que permeti no només enderrocar Bolonya i la LEC, sinó fer front als efectes de la crisi. Alhora exigim la dimissió immediata de Didac Ramirez, rector de la UB, Josep Huguet, Conseller d’Universitats i de Joan Saura, Conseller d’Interior.

El primer pas per això serà la concentració d’avui a les 20h a Plaça Universitat en protesta pel desallotjament i la brutalitat policial dels Mossos d’Esquadra i també la vaga d’aquest dijous contra la LEC i Bolonya i la posterior manifestació a les 12h a Plaça Universitat.

Firma el grup "en lluita. anticapitalisme i revolució" (www.enlucha.org) i els seus lemes/destacats son:

"Per un ensenyament públic i de qualitat"
"Solidaritat treballadors/es i estudiants en lluita"
"No a la repressió"



El que està molt interessant llegir després el que publiquen els diaris, el que diu en Saura, el que diuen els Mossos, els del Col·legi de Periodistes, els diferents sectors o opinions entre els universitaris...

Bé, finalment, preguntar: demà dimarts hi ha classe?
A veure si algú veu el missatge i m'informa!
Fins demà! *

dimarts, 24 de març del 2009

Ei demà hi ha classe?

Bones,

Us voldria preguntar si dmà hi ha classe, doncs com que es va dir que al principi seria més flexible. La setmana passada vaig faltar per feina i no en tinc ni idea. Us ho pregunto perquè és la única classe que tinc dmà i si no ni hagués m'estalvio el trajecte.

dilluns, 16 de març del 2009

Obama a Iowa

Jo analitzaré aquest discurs, però no sé com penjar el vídeo, així que només deixo el text:

Gracias, Iowa. Dijeron que este día no llegaría nunca. Dijeron que nuestras expectativas eran demasiado elevadas. Dijeron que este país estaba demasiado dividido, demasiado desilusionado para unirse en torno a un propósito común.

Sin embargo, en esta noche de enero -en este momento definitorio de la historia-, habéis hecho lo que los cínicos decían que no podríamos hacer. Lo que el estado de Nueva Hampshire puede hacer dentro de cinco días. Lo que Estados Unidos puede hacer en este Año Nuevo del 2008.

En colas que se han extendido en torno a escuelas e iglesias, en pequeñas y grandes ciudades, habéis venido como demócratas, republicanos e independientes para alzaros y decir que somos un único país, que somos un pueblo y que ha llegado nuestro momento de cambio.

Habéis dicho que ha llegado la hora de superar la amargura, la mezquindad y la rabia que ha consumido Washington; de acabar con la estrategia política basada en la división y de optar por otra basada en la adición; de construir una coalición por el cambio que se extienda por los estados republicanos y demócratas. Porque así venceremos en noviembre, y así nos enfrentaremos por fin a los desafíos que tenemos como país.

Elegimos la esperanza en lugar del miedo. Elegimos la unidad en lugar de la división, y también elegimos enviar un poderoso mensaje de que el cambio está llegando a Estados Unidos.

Habéis dicho que ha llegado el momento de comunicar a los lobbistas, que creen que su dinero y su influencia hablan más alto que nuestras voces, que no son ellos los dueños de nuestro gobierno, que somos nosotros; y que estamos aquí para hacernos de nuevo con él.

Ha llegado el momento de un presidente que sea honrado con las opciones y los desafíos a los que nos enfrentamos; que os oiga y aprenda de vosotros incluso cuando estamos en desacuerdo; que no sólo os diga lo que queréis oír, sino lo que tenéis que saber. Y, en Nueva Hampshire, si me dais la misma oportunidad que en Iowa esta noche, yo seré ese presidente para Estados Unidos.

Gracias.

Seré un presidente que hará por fin asequible y disponible la asistencia sanitaria para todos los estadounidenses, del mismo modo que amplié la asistencia sanitaria en Illinois, uniendo a demócratas y republicanos para que hacer el trabajo.

Seré un presidente que podrá fin a las amnistías fiscales para las compañías que trasladan nuestros puestos de trabajo al extranjero y crearé una reducción fiscal dirigida a la clase media y que vaya a parar a los bolsillos de los trabajadores estadounidenses, que la merecen.

Seré un presidente que aprovechará el ingenio de agricultores, científicos y empresarios para liberar a este país de la tiranía del petróleo de una vez por todas.

Y seré un presidente que pondrá fin a la guerra de Iraq y traerá los soldados a casa; que restaurará nuestra posición moral; que sabrá que el 11-S no es una forma de obtener votos a través del miedo, sino un desafío que debería unir a Estados Unidos y al mundo contra las amenazas comunes del siglo XXI: las amenazas comunes del terrorismo y las armas nucleares, el cambio climático y la pobreza, el genocidio y la enfermedad.

Esta noche nos encontramos un paso más cerca de esa visión de Estados Unidos gracias a lo que habéis hecho aquí, en Iowa. Y por eso quiero agradecer de modo especial a los organizadores y los jefes de distrito, a los voluntarios y al personal que ha hecho todo esto posible.

Y ya que estoy en el apartado de los agradecimientos, para mí tiene mucho sentido dar las gracias al amor de mi vida, la roca de la familia Obama, la colaboradora del miedo, la duda y el cinismo; la política en que nos derribamos los unos a los otros en lugar de levantar juntos este país. Éste fue el momento.

Dentro de unos años, volveréis la vista atrás y diréis que éste fue el momento, que éste fue el lugar, en que Estados Unidos recordó lo que significa tener esperanza.

Durante meses hemos sido objeto de risas, incluso de burlas, por hablar de esperanza. Pero siempre hemos sabido que la esperanza no es el optimismo ciego.

No es hacer caso omiso de la tarea que tenemos delante ni de los obstáculos que se encuentran en nuestro camino. No es sentarse en la cuneta ni rehuir una pelea. La esperanza es algo dentro de nosotros que insiste en que, a pesar de todas las pruebas que señalan lo contrario, nos espera algo más cercana a lo largo de la campaña, un aplauso para Michelle Obama.

Sé que no lo habéis hecho por mí. Lo habéis hecho porque creéis profundamente en la más estadounidense de las ideas: que, ante lo imposible, las personas que aman a este país pueden cambiarlo.

Esto lo sé. Lo sé porque, aunque estoy aquí esta noche, nunca olvidaré que mi viaje empezó en las calles de Chicago haciendo lo que muchos de vosotros habéis hecho para esta campaña y para todas las campañas aquí en Iowa: organizar, trabajar y luchar para que las vidas de las personas sean un poco mejor.

Sé lo duro que es. Y que el sueño es escaso, la paga pequeña y el sacrificio grande. Hay días de desilusión, pero a veces, sólo a veces, hay noches como ésta, una noche que, dentro de unos años, cuando hayamos hecho los cambios en los que creemos, cuando más familias puedan permitirse acudir mejor si tenemos el valor ir a por ello, de trabajar por ello y de luchar por ello.

La esperanza es lo que vi en los ojos de una joven de Cedar Rapids que trabaja en el turno de noche tras todo un día en la universidad y que a pesar de ello no puede permitirse pagar la asistencia sanitaria para una hermana que está enferma; una joven que sigue creyendo que este país le dará la oportunidad de realizar sus sueños.

La esperanza es lo que escuché a un médico, cuando nuestros hijos (cuando Malia, Sasha y vuestros hijos) hereden un planeta un poco más limpio y seguro, cuando el mundo perciba a Estados Unidos de modo diferente y Estados Unidos se vea a sí mismo como un país menos dividido y más unido, entonces seréis capaces de volver con orgullo la vista atrás y decir que fue en este momento cuando empezó todo.

Éste fue el momento en que lo improbable golpeó lo que Washington siempre había considerado inevitable.

Éste fue el momento en que rompisteis las barreras que nos habían separado durante demasiado tiempo, cuando unimos a personas de todos los partidos y de todas las edades en una causa común; cuando dimos por fin a los estadounidenses que nunca habían participado en política una razón para ponerse en pie y hacerlo.

Éste fue el momento en que por fin hicimos retroceder la política en la voz de una mujer de Nueva Hampshire que me dijo que no había sido capaz de respirar desde que su sobrino se había ido a Iraq; que sigue rezando todas las noches para que vuelva sano y salvo.

La esperanza es lo que llevó a una banda de colonos a levantarse contra un gran imperio; lo que condujo a la mayor de las generaciones a liberar un continente y sanar a una nación; lo que condujo a hombres y mujeres jóvenes a sentarse en comedores de los que estaban excluidos por su color, enfrentarse a las mangueras y desfilar por Selma y Montgomery en favor de la causa de la libertad.

La esperanza, la esperanza es lo que me ha conducido hasta aquí, con un padre de Kenia y una madre de Kansas y una historia que sólo podría ocurrir en los Estados Unidos de América. La esperanza es el cimiento de este país, la creencia de que nuestro destino no será escrito para nosotros, sino por nosotros; por todos los hombres y mujeres que no se conforman con el mundo tal como es, sino que tienen el valor de rehacerlo tal como debería ser.

Esto es lo que hemos empezado aquí, en Iowa, y éste es el mensaje que ahora podemos llevar a Nueva Hampshire y más allá.

El mismo mensaje que teníamos en los buenos y los malos momentos, el mensaje que puede cambiar este país ladrillo a ladrillo, calle a calle, con manos encallecidas: que juntos, las personas corrientes podemos hacer cosas extraordinarias; porque no somos una colección de estados demócratas y estados republicanos, somos los Estados Unidos de América; y en este momento, en estas elecciones, estamos otra vez dispuestos a creer.

Gracias, Iowa.

dijous, 12 de març del 2009

Paradigma de l'aigua freda

Un grup de científics va tancar a cinc micos en una gàbia, al centre i van col·locar una escala i, al damunt d'ella, un munt de plàtans. Quan un dels micos pujava l'escala per agafar els plàtans els científics llançaven un raig d'aigua freda sobre els que es quedaven a terra.

Passat algun temps, els micos van aprendre la relació entre l'escala i l'aigua, de manera que quan un mico anava a pujar l'escala, els altres l'apallissaven. Després d'haver repetit diverses vegades l'experiència, cap mico gosava pujar l'escala, malgrat la temptació dels plàtans.

Llavors, els científics van substituir un dels micos per un altre de nou. El primer que va fer el mico novell res més veure els plàtans va ser pujar l'escala. Els altres, ràpidament, el van fer baixar i el va apallissar abans que els llancessin aigua freda sobre ells. Després d'algunes pallisses, el nou integrant del grup mai més va pujar per l'escala.

Un segon mico va ser substituït, i va passar el mateix amb el que va entrar en el seu lloc. El primer substituït va participar amb especial entusiasme en la pallissa al nou.

Un tercer va ser canviat, i es va repetir el succés.

El quart, i finalment el cinquè dels micos originals van ser substituïts també per altres de nous.

Els científics es van quedar amb un grup de cinc micos que, tot i no haver rebut mai una dutxa d'aigua freda, continuaven apallissant a aquell que intentava arribar fins als plàtans.

Si fos possible preguntar a algun d'ells per què pegaven amb tantes ganes al que pujava a pels plàtans, amb certesa aquesta seria la resposta:

«No ho sé. Aquí, les coses sempre s'han fet així »

dimarts, 10 de març del 2009

Discurs Steve Jobs en la cerimònia de graduació a la Universitat d'Stanford el 12·06·2005

Hooola!

Us deixo un nou discurs per a qui pugui interessar.


Com a comentari hi ha el text íntegre del discurs.

Salut,
Josep Antoni

Discurs Barack H. Obama en la Convenció Demòcrata a Illinois el 2004

Hola!

No podré venir a classe perquè estic malalta, però us envio el discurs que he triat.


Iris

Discurs de Pau Casals a les Nacions Unides el 24·10·1971

Hola a totes i tots,

Aquest és el discurs que he triat per analitzar

"Aquest és l'honor més gran de la meva vida.
La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.
A més, jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya."
Salut,
Josep Antoni

dilluns, 9 de març del 2009

Steve Jobs presenta l'anunci "1984"

Hola a tots,
Penjo aquest discurs que es el que he escollit per a analitzar.

Salutacions,
Marc

dimarts, 24 de febrer del 2009

Discurs Persuasiu '09

Doncs au!, queda inaugurat el blog del grup classe de Discurs Persuasiu!

Si hi ha alguna pregunta de com funciona el blog o alguna cosa per l'estil, em podeu contactar pel MSN/e-mail (rynaa@hotmail.com) o, seguint los tiempos modernos, pel Facebook (Irene Caamaño).

Fins aviat!
Salut!

PD: he triat aquesta plantilla base, però podem canviar-la, així com el color, text, etc.