El text objecte de l’anàlisi el signa Vicent Sanchis i es publica diumenge dia 2 de novembre de 2008 al diari Avui. Pel que fa al context històric, el text s’ha d’emmarcar com a resposta d’una portada del diari ABC apareguda a finals d’octubre, en la qual s’informa que el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, ha encarregat unes millores pel seu cotxe oficial valorades en 9.276 euros.
El text de Vicent Sanchis és un article d’opinió, emmarcat en una secció que duu per nom “En defensa pròpia”. El títol de l’article és “El país dels gats més polits” i fa referència a l’expressió de caire popular que assegura que “qui no té feina pentina el gat”. L’autor titula així l’article perquè considera que al món (i a Catalunya) hi ha problemes més importants que el que genera aquesta polseguera mediàtica. La primera part del text és descriptiva i s’organitza, pel que fa als fets que s’hi descriuen, cronològicament. Després d’una introducció amb fortes dosis d’ironia, l’autor passa a descriure els fets que ja esmentats en l’apartat precedent. Per vestir el text, Sanchis utilitza algunes semblances entre els fets descrits i d’altres ocorreguts als EUA, on la candidata a la vicepresidència pel Partit Republicà, Sarah Palin, va haver de demanar excuses després de gastar-se 120.000 euros del partit en roba i perruqueries
Un cop superada una primera fase descriptiva, l’autor enceta la fase argumentativa per analitzar les conseqüències derivades de la informació apareguda a ABC. En aquesta fase, Sanchis defensa el dret de Benach a invertir diners en estris que pugui necessitar en l’exercici del seu càrrec i critica l’actitud d’Iniciativa i d’Esquerra, que no van defensar, diu, el President del Parlament. A més, l’autor critica també l’actitud de Benach, que va demanar disculpes i va ordenar retirar aquestes millores. Abans de passar a la fase final, Sanchis admet que, d’entre les moltes coses que han de canviar a món, una d’elles és la manera de gestionar els recursos per part dels polítics. En aquest punt, l’autor admet part dels arguments del contrincant. Ho fa, però, just abans de tancar l’article amb les seves conclusions. Aquest és un bon recurs perquè confereix credibilitat i allunya, com a mínim a nivell estètic, de posicions extremistes.
Abans de cloure el text, Sanchis adverteix el lector de les veritables intencions del diari ABC, ja que les considera claus a l’hora d’entendre el conjunt del fets. Segons diu, les informacions aparegudes al diari madrileny eren un parany, en el qual tots hi hem caigut “de quatre grapes”. Per acabar i a mode de conclusió, l’autor fa un senzill sil·logisme per criticar l’actitud d’ABC: si aquest considera inacceptable la despesa de Benach, els contribuents catalans podrien considerar inacceptable haver de pagar el pinso dels cérvols del bosc del Palacio de la Zarzuela, residència de la família reial espanyola. Per acabar, càrrega d’ironia: “Es tracta (els cérvols) d’una espècie en perill d’extinció?”.
Identificació de l‘ethos
Com hem vist abastament, els actors principals d’aquest text són ells (ABC, visió centralista i espanyolista) i nosaltres (Avui, visió catalanista). Hi intervenen principalment el diari ABC (i el ressò dels seus mitjans afins) i el President Benach, tot i que hi ha altres elements secundaris que serveixen per revestir la seva argumentació: ICV, ERC, Sarah Palin, etcètera. L’autor s’implica en el conflicte, defensant (no sense crítica) Ernest Benach. De fet, més que el propi Benach, l’autor defensa la institució que representa.
Sanchis només inclou el nosaltres en un parell de situacions. La més rellevant és la primera, tot just a la línia 4, quan diu “som el país dels gats mes polits”. El text acaba de començar i l’autor s’inclou en un dels dos grups socials en discòrdia (els catalans “som”) per primer i darrer cop. Després, el text té voluntat argumentativa i descriptiva i busca l’emoció del lector no a través del nosaltres, sinó a través d’uns fets que per si sols ja haurien d’emocionar, en aquest cas emprenyar, els catalans.
En cap cas, Sanchis remet l’autoria de l’enunciat a algú altre. Després d’una breu introducció que justifica el títol de l’article, l’autor descriu allò que ha passat, evidentment des del seu punt de vista. Com hem vist abans, l’autor s’inclou dins d’una de les dues parts, però no posa en boca de ningú altre allò que diu. Pel que fa a la identificació, l’autor reprodueix allò que els diferents actors han dit o fet, esmentant-ne l’autoria. Tot i així, és cert que Sanchis “surt” del grup social on s’ha inclòs al principi just al tancament del text; no diu “per què els catalans hem de pagar el pinso...?”, sinó “per què els contribuents catalans han de pagar...?”.
El fet que l’autor de d‘aquest article sigui Vicent Sanchis no és casual. Com hem vist abans, Sanchis és un professional amb una carrera llarga i sòlida i és abastament conegut pels lectors de l’Avui atesa la seva condició de director del diari durant molts anys.
Identificació del pathos
Per entendre a qui s’adreça l’article cal tenir molt clar quin és el target del diari Avui, ja que aquest té un perfil molt marcat. En primer lloc, es tracta d’un públic força reduït, ja que és el un dels diaris amb menys tirada de Catalunya. A més, cal tenir en compte el fet que s’escriu íntegrament en català, motiu que elimina més de la meitat dels habitants de Catalunya, que mai consumeixen mitjans de comunicació en llengua catalana. En aquest apartat, hi juga un paper important pel que fa al context de distribució el fort retrocés de l’ús social del català. Per altra banda, el lector tipus del diari és una persona catalanoparlant de 30 anys en amunt, de cert nivell cultural i amb tendències polítiques de caire catalanista, si bé no necessàriament amb posicionaments independentistes (tot i que molts ho poden ser). Tenint en compte aquest perfil, és evident que la cosmovisió del lector tipus de l’Avui té el seu punt central en la idea de nació catalana, entesa com un ens autònom desvinculat de l’estat espanyol i amb trets diferencials que cal protegir i potenciar.
Evidentment l’autor té molt present en tot moment el target a qui s’adreça. De fet, podríem dir que la majoria de persones que compren aquest diari esperen un article d’aquest tipus. Segons demostren varies teories de la comunicació, són les motivacions sociopolítiques d’una persona allò que les impulsa a consumir determinats mitjans de comunicació, i no a la inversa. És a dir, que hom compra l’Avui per què té una determinada cosmovisió, i no adquireix aquesta cosmovisió a partir de la lectura d’aquest diari, sinó que a través seu la confirma. Per tant, l’autor adequa els usos lingüístics amb la finalitat d’arribar al seu públic. El títol n’és un clar exemple, ja que fa referència a la cultura popular catalana. Durant la introducció, a més, l’autor s’inclou en el grup social del lector (“Som el país dels gats més polits”). Durant tot l’article, l’autor “nodreix” el lector d’arguments per defensar les institucions catalanes en aquest cas concret, personificades ara en la persona d’Ernest Benach. Tot i així, l’autor també sap que alguns lectors poden sentir-se igualment ofesos per la despesa de Benach tot i defensar-ne la seva legitimitat. També per a aquests hi ha principi de cooperació, ja que Sanchis reconeix que els polítics (tots ells) han de fer una reflexió per adequar els seus costums als nous temps de greu crisi financera. El clímax emocional del text es concentra a les darreres línies. És allà on Sanchis fa una pregunta retòrica carregada d’ideologia: “per què els contribuents catalans han de pagar el pinso dels cérvols del bosc de la Zarzuela?”. I tanca amb una pregunta igualment ideològica però que deixa la ironia per fregar el sarcasme: “Es tracta d’una espècie en perill d’extinció?”. Evidentment, Sanchis està qüestionant quelcom més que l’obligatorietat de pagar el pinso a través dels impostos recaptats per l’estat espanyol; està qüestionant subtilment la mateixa existència de la família reial com a institució, venint a dir que si el manteniment d’un parlament democràtic pot ser una despesa innecessària, més ho és encara la d’una institució antidemocràtica que costa molts diners i que té una funció simplement representativa.
En resum, podríem dir que el text és una resposta en forma de xàfec a tota una tempesta mediàtica que va ser molt intensa i que va durar molts dies. Es podria dir fins i tot que l’article ve a ser un bàlsam que alleuja la coïssor del català emprenyat. Com sol passar en aquest país, poca cosa més que el dret a la rabieta.
Arguments
El text té dos arguments dominants. Un, que els catalans ens preocupem de coses poc importants i dos, és legítim que el president del Parlament gasti els recursos que cregui necessaris per a desenvolupar la seva tasca de govern.
El primer argument el desenvolupa, en primer lloc, amb el títol i posterior explicació del mateix. “Qui no té feina pentina el gat” és una expressió popular que ve a dir que qui no té feina dedica el temps a coses poc importants. Quan l’autor diu “som el país dels gats més polits” està afirmant que aquí, més que en qualsevol altre lloc, donem importància a tonteries, teoria que emfatitza emprant la frase “a Catalunya no en queda cap [gat] que no s’hagi fet la permanent i fins i tot les ungles”. Fent referència a aquesta a aquest problema nacional, Sanchis escriu que el cas Benach va ocupar “sobradament i sobtadament” l’atenció dels mitjans, caient en una contradicció ja que, si és habitual aquest comportament al nostre país, no li haurien de sobtar les conseqüències que va portar la publicació de la noticia.
En varies ocasions, Sanchis utilitza la comparació del fet publicat pel diari Abc amb altres casos de major magnitud per restar importància a la despesa de Benach. Un exemple és la següent sentencia: “mentre el món mira de solucionar la crisi econòmica global, aquí la gran polèmica es centra en les despeses del president del Parlament”. Compara la gran preocupació de 6.000 milions i la nimietat amb que perden el temps 7 milions de persones, afegint per a remarcar encara més la seva posició: “com si a l’humanitat no s’hi cogués res de més important”. A continuació diu: “cap originalitat”, reiterant l’interés habitual dels catalanas per temes sense importància. Continua restant rellevància al fet, comparant els 9276 euros amb els 120000 que va gastar Sarah Palin “en uns conceptes tant poc èpics com vestuari I perruqueria electoral”, menyspreant de pas la finalitat de la gran quantitat gastada per l’excandidata republicana per tal d’afavorir la justificació de la despesa de Benach. Ressalta també amb ironia la proporcionalitat entre una quantitat I l’altra, comparant els complements pel cotxe d’Ernest Benach amb el condicionament d’un coet supersònic per part de Palin.
A més, l’autor recorda el cas de Pilar Miró i com una actitud similar va deixar molt tocada la seva carrera dient que “a vegades un detall més o menys escabrós pot desencadenar la tragèdia”. Recordem que Miró va acabar dimitint pel escàndol que va provocar una noticia que afirmava que havia comprat un vestit, per assistir a una presentació oficial, amb diners del pressupost de RTVE. Utilitzant el terme detall absol de l’acusació a Pilar Miró i, per associació, al president del Parlament.
Vicent Sanchis continua en la mateixa línia afirmant que “actituds molt més lesives per al tresor públic passen desapercebudes. Tot depèn dels protagonistes, del context polític,, de l’actitud del govern o de l’oposició I dels interessos puntuals dels mitjans de comunicació”. Afirma així que aquest tema i no un altre va sortir a la llum I se li va donar molt ressò per certs interessos, però ho fa sense citar cap d’aquestes presumptes actituds lesives per al tresor públic.
L’autor vol deixar clar perquè, si és una qüestió poc important, s’ha fet tant gran la bola. A més de parlar dels interessos de certs mitjans de comunicació de Madrid per qüestionar la legitimitat del Parlament de Catalunya, subratlla la actitud de Iniciativa per Catalunya, socis d’ ERC en el tripartit, amb la frase: “Iniciativa a aprofitat per estendre en públic els draps que embruta amb Esquerra” I la cadena d’errors del Govern, una vegada més sense citar cap d’aquests errors.
D’altra banda, l’autor defensa la legitimitat de Benach per utilitzar els recursos que cregui necessaris per desenvolupar la seva tasca al govern a l’hora que critica la seva actitud en demanar disculpes I retirar els complements del cotxe oficial. Tornant amb el cas Palin, confronta l’actitud de Benach “que es va creure en l’obligació de rectificar” calificant la decisió de greu error, amb la “lacònica” nota dels republicans dient que no han de donar explicacions sobre les despeses del seu partit.
L’autor fa concessions en afirmar que “n’hi deu haver que se’n sentirà molt més ofès davant del model d’automòbil que correspon al rang: un Audi A8” i apuntant que la classe política ha se ser coherent amb els temps de crisi que patim. Però després remata la seva argumentació en favor de Benach amb la frase: “uns complements només són això: uns complements. I si són justificables, són defensables. I la resta pot ser demagògia feridora”, es a dir, ens volen fer mal des de for a i no hem de caure al parany. Menció a part mereix una menció a part la paraula “només”, ja que reitera amb ella la poca importància de la qüestió que va aixecar tanta polseguera.
Amb aquest article, Vicent Sanchis ens vol fer veure que ens volen atacar des de fora, fer que ens barallem entre nosaltres i que em hem caigut a la trampa. Potser si, però que el motiu real de l’Abc per treure aquest tema sigui crear mala maror a Catalunya, no es incompatible amb que el tema que destapa la noticia sigui un escàndol.
Susana López
